RECUPERACIÓ EN SALUT MENTAL
En aquesta noticia trobareu una experiència que mostra que la millora i la recuperació en salut mental és possible, que la perseverança, la il·lusió i el suport necessari per tirar endavant un desig compartit possibilita fer-lo realitat. Parlem d’un desig com el de qualsevol altra parella: el desig de poder compartir la llar amb la persona a qui estimes. L’escrit que segueix és l’experiència del Jose i la Montse, una parella de persones, ambdues afectades per una malaltia mental, que han realitzat un procés de recuperació progressiu, passant pels diversos dispositius de la xarxa d’habitatge en salut mental. Tots dos van entrar a viure a una residència de salut mental quan els seus pares van morir, iniciant la trajectòria al servei de major intensitat de suport, passant a una llar amb suport, recurs amb un suport intermitent i supervisió externa, i anant a viure finalment al seu propi pis de lloguer amb el suport del Servei de Suport a l’autonomia a la pròpia llar.
Els professionals tenim el deure d’estar atents als projectes vitals de les persones a qui atenem, i acompanyar-los en la seva consecució, això comporta està disposat a sortir de la zona de confort, a no caure en la cronicitat i a creure fermament que la recuperació és possible. Això implica respectar la necessària dimensió del temps, del procés, i d’anar realitzant avenços progressius que permetin garantir l’èxit dels canvis que es van realitzant i que es van aproximant a l’objectiu final. La plena confiança del Jose i la Montse amb l’equip terapèutic d’habitatge ha possibilitat portar a terme, en paraules seves “el projecte més important de la seva vida”.
“Som la Montse i el Jose i fa 14 anys que som parella. La nostra història va començar a la residència Triginta de Terrassa.
Jo, el Jose, vaig entrar a la residència l’any 2.002. Allà vam aprendre a viure amb normes: havíem de seguir uns horaris estrictes i cadascú tenia unes tasques assignades, que havia de complir si volia fer una sortida lliure. La vida a la residència ens va permetre assolir uns hàbits regulars i aprendre a conviure amb més gent. Realitzàvem activitats com cultivar l’hort, jugar a futbol, labor-teràpia, estiraments, etc. També fèiem viatges en grup, i en un d’ells a Sant Antoni d’Eivissa, vam començar a establir una relació d’amistat amb la Montse. Passejos, cafès, llargues converses, hores lliures compartides, i un llarg etcètera que va acabar establint una relació estable que a dia d’avui encara dura. Durant 6 anys vam estar convivint a la residència fins que va arribar el moment que ens vam haver de separar.
Va ésser al 2.007 que vaig anar viure al Pis Corró a Granollers de Fundació LAR, una llar amb suport on convivia amb 4 companys més. En aquest pis era més autònom i em vaig veure obligat a aprendre a cuinar, administrar-me els diners, distribuir les tasques domèstiques amb la resta de companys, ocupar el temps lliure… durant aquests anys la relació amb la Montse va ésser més distant, ja que només ens vèiem una o dues vegades al mes i manteníem el contacte sols per telèfon. Per això, quan la Fundació LAR em va informar que obririen un pis amb possibilitat que hi visquessin parelles, de seguida el vaig sol·licitar. Per fi va arribar el moment de trobar un lloc on començar a compartir el dia a dia amb la Montse i retrobar-nos.
L’any 2010 vam entrar a viure a la Llar amb Suport Rossinyol de Granollers. Compartíem pis amb 4 persones més, però nosaltres dos teníem la nostra habitació amb el bany inclòs. Aquí jo, la Montse, vaig passar de viure a la residència a la llar amb suport i vaig aprendre moltes habilitats que després ens servirien per independitzar-nos: fer el blíster de medicació, anar a comprar, conviure amb els companys… Durant els 5 anys que vam estar al Pis amb Suport Rossinyol anàvem al Club Social Portalet que teníem just al costat de casa, on realitzàvem diferents activitats. El Jose jugava a l’equip de futbol del club, anava a l’hort i també feia manualitats. Jo anava al gimnàs, feia manualitats i ordinador. Gràcies a aquesta última activitat vaig poder començar a buscar pis per Internet, per tal d’independitzar-nos. Encara que a Granollers estàvem molt a gust, teníem ganes d’anar a viure la nostra vida com a parella a un pis sols.
No va ser gens fàcil i al principi ens van sorgir molts interrogants… Com seria el nou pis? Ens en sortiríem? Podríem fer-ho nosaltres sols? La il·lusió ens va empènyer a fer aquest pas, i sobretot gràcies al suport dels professionals de la llar amb suport. Vam trobar la nostra llar a Rubí, el poble natal del Jose, on poder estar a prop de la seva família.
En aquest pis tot és molt diferent perquè les responsabilitats han passat a ser nostres. Per sort, tenim una ajuda del PSALL amb el que rebem el suport d’una educadora, ve 4 vegades a la setmana i ens ajuda amb l’activitat del dia a dia: anem a comprar, fem gestions al banc, ens ajuda amb l’organització de tasques, a conèixer l’entorn, etc. Gràcies a la seva ajuda, ens hem adaptat molt bé en aquest nou pis, perquè hem pogut anar superant les pors i inseguretats que teníem al principi (la caldera, els fogons, reparacions diverses, deixar la casa sola, etc). A més a més, aquí, nosaltres decidim en què invertim el temps: hort, biblioteca, manualitats/dibuix, caminades… És a dir, fem la nostra vida.
Ara, ja fa més d’un any que hi vivim i estem molt contents de poder viure aquesta experiència. Animem a tothom a que no s’estanqui i segueixi mirant endavant. Nosaltres va haver-hi un moment que ens semblava molt difícil d’aconseguir i ara, en canvi, estem vivint una etapa molt bonica de les nostres vides.
Agraïm des d’aquí tot el suport rebut per part de la Fundació Privada LAR i les professionals que han estat acompanyant-nos a fer realitzat el nostre somni.”
