EXPERIÈNCIA DEL CONFINAMENT DE LAURA VILLARDINO

Sóc la Laura, i tot i estar assabentada del coronavirus per les noticies i per les informacions que m’arribaven de gent que conec de Hong Kong i Itàlia, vaig marxar de viatge tot just tres dies abans que es decretés a Espanya l’estat d’alarma.

Jo tenia programat un viatge a Uruguai  amb els meus pares (d’on són ells i tinc la família), des de feia mesos. Vaig poder marxar l’onze de març…

Quan vaig tornar a Espanya el 29 de març (vam poder tornar abans del que tocava), els primers dies em vaig tancar en el pis. Dormia molt, no tenia ganes de res, comprava dinar a domicili, no realitzava la higiene personal, mirava sèries per Internet. No em trobava bé perquè era difícil assimilar la situació de la pandèmia i que el viatge programat amb tant de temps i il·lusió, no sortís bé i no havia vist a molts dels meus familiars. I a més a més, tot just arribar a Espanya va morir el meu tiet d’allà, sort que el vaig aconseguir veure abans.

Aquest confinament en el meu domicili no era nou per mi, de fet, era una situació coneguda, he estat tantes vegades confinada…i la majoria de vegades m’autocastigava, però no en la voluntat, no em deixava fer res.

Després d’uns dies vaig trucar a la Fundació Lar i vaig poder parlar amb la Lídia, la meva educadora. Em va preguntar quan vaig tornar, ja que havia de tornar després de Setmana Santa. Vam parlar de les mesures que s’havien pres per l’atenció dels usuaris des de la Fundació, em va informar de les mesures de prevenció estipulades des del Govern Central. En principi només via telefònica i després, mica en mica, presencial.

La vaig trucar divendres abans de la Setmana Santa, ella feia vacances. Durant la trucada em va ajudar a tranquil·litzar-me. I la setmana de Setmana Santa em va ajudar molt les trucades diàries de la Cristina, psicòloga del servei de Psall de la Fundació. Em va fer molt recolzament emocional, em valorava les coses bones de mi i les meves capacitats i em feia molt suport emocional i pactaven coses a fer. Amb l’ajuda de la Cristina i del meu psiquiatra (via telefònica), vaig començar a sortir per comprar, i amb un informe psiquiàtric podia sortir una hora al dia (en confinament) i això em va ajudar molt, el poder sortir a caminar quan sentia ansietat.

A partir del 14 de març van començar les visites presencials de la Lídia i em va ajudar molt a recuperar el ritme (horaris, hores de son, àpats, higiene…). Sobretot i com que ve a primera hora del matí, m’aixeco, cosa que si estic sola no ho faig, i ens posem a fer coses a casa.

A part de les coses que faig, la importància del recolzament emocional, i la mirada empàtica, i sempre adaptant-se al meu ritme…. I també ajudant-me en altres moltes coses com aprenentatges de Apps, i coses que jo no sabia fer i pensava que no era capaç. M’ajuda a valorar-me i pujar l’autoestima.

Jo que visc sola, el fet de poder veure alguna persona tres cops per setmana, ha sigut crucial,  ja fa uns mesos que ens coneixem. També m’ha ajudat i m’ajuden els grups telemàtics, trucades i videotrucades, amb grups de suport amb gent diagnosticada en salut mental com és el GAM de dones (que ja feia de forma presencial). El fet de poder ajudar a altre gent i que els altres t’ajudin a tu des de la pròpia experiència. Sempre amb una perspectiva basada en la pròpia experiència i amb auto respecte i respecte als demes. Escoltar i parlar ens ajuda a totes.

També participo en grups telemàtics de Activament, Biodanza, Ioga, meditació, escoltar el cos, què vol, respirar i consciencia plena, intentar viure el dia a dia. I com medicina diària, quan estic sola, sens dubte, BALLAR I CANTAR.