CREANT VINCLE LENTAMENT
Passejar pel carrer amb certa tranquil.litat és un comportament que moltes persones realitzem amb tota normalitat cada dia. No obstant, desplaçar-se per l’entorn físic i social comporta per a algunes persones, exposar-se a un risc generador de malestar, en tant que el món és viscut com un lloc ple de perills i amenaces.
Acompanyar, des de la vessant professional, és molt més que la presència física, és el vincle generat amb la persona que transmet confiança, seguretat i que fa del món un lloc una mica més amable. Crear vincle comporta temps, respecte i a vegades cert enginy per generar oportunitats en què l’altre (atemorit i desconfiat) descobreixi noves maneres de ser acompanyat.
A continuació presentem l’experiència de la Lupe, membre de l’equip dels Serveis d’Habitatge de l’entitat, que il.lustra la seva experiència acompanyant a una de les persones vinculades al Servei d’Atenció Personal i Comunitària (servei privat que ofereix suport a domicili i a la comunitat a persones que no poden accedir al servei per via pública però que necessiten el suport especialitzat). Experiència que ha titulat, amb molt d’encert: “Creant vincle lentament”.
Vaig començar la meva tasca com a auxiliar del Servei d’Atenció Personal i Comunitària (SAPIC) amb aquesta dona jove que, tot i tenir un bon teixit familiar, no sortia al carrer excepte per a participar de les activitats del SRC i sempre acompanyada en cotxe pel seu pare. És a dir, una dona que passava des de feia molts anys la major part del dia aïllada al domicili familiar.
En un principi es contractava el servei per a acompanyar a la usuària a fer un passeig pel carrer dos cops per setmana amb una durada de 45 minuts cada visita. Ella es mostrava molt insegura amb el nou servei i havíem de crear un vincle auxiliar-usuària perquè se sentís còmoda amb la meva companyia, atès que els canvis li costen molt d’assumir. Per això, el servei contractat va ser de baixa intensitat (1 hora i mitja d’atenció a la setmana) per facilitar la creació d’un espai segur i confortable per a la usuària.
Els inicis van ser una mica decebedors perquè mostrava una negació amb el fet de deixar el servei de PSI (Programa de Suport Individualitzat) de CSMA que havia tingut fins aquell moment, atès que li donaven d’alta i per aquest motiu havien recomanat a la família la contractació del servei de SAPIC, amb l’objectiu de donar continuïtat al treball que s’havia iniciat des d’aquest programa. Per facilitar aquesta transició i transmissió del vincle de confiança, vam estar 6 mesos realitzant visites conjuntes tots dos serveis per tal de fer un traspàs de manera esglaonada: en un primer moment els dos serveis alhora i més endavant un dia juntes i l’altre jo sola. La usuària va anul·lar les primeres visites que havíem de fer les dues soles i s’excusava amb un malestar a la gola que li provocava haver d’estar bevent aigua contínuament. Li van practicar diversos exàmens mèdics i fins i tot la van visitar a Otorinolaringologia amb un resultat negatiu. Encara a dia d’avui si li preguntes si té molèsties a la gola contesta de manera afirmativa.
Afortunadament vaig poder establir el vincle de confiança amb ella a base de fer petits apropaments a la seva vida habitual i mirant d’enriquir el seu temps d’oci amb diverses propostes. És una àvida lectora, molt observadora i intel·ligent que no valora els seus progressos, encara que jo sempre li recordo i poso en valor totes les seves fites i esforços per a superar petits objectius.
A vegades comencem amb un petit reptecom no portar molts objectes a la bossa (que carrega incansablament amb objectes aparentment innecessaris) o bé li encomano una tasca a realitzar per a la següent visita, encara que no sempre està disposada.
L’he iniciada en l’afició a la cura de plantes i n’hi he portat unes quantes que són filles de les que jo tinc a casa i manté la seva cura compartint la tasca a mitges amb el seu pare. Quan li pregunto com estan les plantes, sempre em contesta amb un “estan vivas” i fent un somriure de complicitat però les rega i les canvia de lloc perquè rebin la llum del sol. A dia d’avui, hem aconseguit un bon vincle de confiança i podem caminar pel barri per rutes alternatives i amb més confiança que fa un any. Amb ella tot té un ritme més lent però amb molta paciència i respecte hem aconseguit que es deixi acompanyar pel carrer per algú que no és del seu nucli familiar.
Evidenment ens queda molt camí per recórrer i desitjo que un dia siguem capaces d’anar fins al SRC caminant i que trobi la confiança necessària per a anar fins allà caminant, encara que sigui acompanyada.
Tot això haurà de ser respectant el seu ritme, agafant confiança molt lentament …
Lupe de la Torre, Auxiliar d’Habitatge Fundació Privada LAR
