SALUT MENTAL, UNA ASSIGNATURA PENDENT
Sembla que hem necessitat una pandèmia a nivell mundial per poder fer una mica de soroll des de l’àmbit de la salut mental, però ningú recorda que abans de la pandèmia ja existia un abandonament significatiu en aquest sector.
Fa anys, que els que treballem a la primera línia de la salut mental manifestem estar a la cua dels altres sectors, oblidant que la salut mental al final és una assignatura pendent per a tots i totes.
La manca de recursos, i la urgència de tenir un pla de treball real per poder acompanyar a aquest col·lectiu no és conseqüència de la pandèmia.
Històricament, la salut mental, mai ha estat una prioritat en la inversió sanitària. Només havíem de mobilitzar-nos a nivell mundial per posar en relleu aquest fet.
Ara no parem de llegir i ser bombardejats amb articles i debats que posen en relleu l'augment en les descompensacions , així com la significació dels trastorns psicològics.
Però … i les persones que abans d'aquesta pandèmia ja carregaven amb una motxilla a l'esquena anomenada diagnòstic clínic? Algú s'ha parat a pensar com ho estaven vivint abans, i com estan vivint ara amb tots aquests canvis?
La Roser és usuària que atenem des de fa anys des del Servei de Tutela, com totes les persones usuàries ella també porta a la motxilla un diagnòstic de salut mental.
Com amb la majoria de persones, el treball per buscar alternatives, la dedicació i l'acompanyament diari, no ha variat malgrat viure les circumstàncies actuals.
A l'estar vivint en un recurs residencial, cada setmana, el color vermell, taronja o verd ,decidia sobre la llibertat de la Roser per poder sortir i rebre visites.
Ella no té la capacitat per despenjar un telèfon, ni molt menys per parlar-li a una càmera i entendre que l'altra persona pugui contestar al moment, però mai deixem de fer un seguiment per involucrar-nos en seu benestar.
Carlos, el seu auxiliar, es va vestir de gala amb tots els EPIS que recomanaven per poder seguir realitzant les visites amb Roser. Per a ell no era un impediment haver de protegir-se per protegir-la a ella. Però i la Roser ? Creieu que era fàcil seguir una conversa, interactuar amb el Carlos darrere d'un rostre sense cap expressió, cobert amb unes ulleres i una mascareta?
Tenim un missatge clar:
No és qüestió d'una pandèmia i del desequilibri que pugui causar una quarta onada, perquè després de tot el que hem viscut, no hi ha cap persona que estigui encara preparada, a nivell mental ni emocional.
La qüestió és que ens oblidem que, com la Roser, moltes persones abans de la crisi sanitària de la Covid-19 ja vivien acompanyats amb un diagnòstic a les seves vides. Sembla ser que no feien prou soroll per poder disposar de més recursos per a ells.
Esperem que aquesta pandèmia serveixi, almenys, per tenir present la manca de recursos existent en salut mental i que no segueixi sent l'assignatura pendent de la salut.
